
divendres, d’abril 23, 2010
dimarts, d’abril 20, 2010
dimarts, d’abril 13, 2010
dilluns, d’abril 12, 2010
divendres, d’abril 09, 2010
dijous, d’abril 01, 2010
CUALQUIER CAMINO, ES MI HOGAR

Sabem que les imatges que nosaltres mateixos intentem presentar
mai no es corresponen amb els fets reals, encara
que tampoc les podríem anomenar f ict ícies.
Són senzillament històries que contem,
que tampoc les podríem anomenar f ict ícies.
Són senzillament històries que contem,
i la manera de contar-les és el que importa.
Aquesta és una història que desitja ser contada.
Al paisatge urbà hi trobem fotogrames,
imatges de les històries que volem contar,
i són aquestes imatges representades,
i dotades de la seva lògica les provocadores de les nostres reaccions.
En aquesta publicació Joaquín, ens dona constància
dels fets de que els espais on vivim, són plens de narracions.
El que naturalment dist ingeix una narració és entre altres coses,
la particularitat de la visió exposada i del to utilitzat.
Una narració, va fent grans alçades i baixades ,
s’endinsa dintre dels llocs, tafaneja...
i de tant en tant contar alguna anècdota passada,
i tot seguit cont inua amb el relat: a voltes hi ha resums,
coses que si li ocorren al narrador,
per després continuar amb la història.
Aquestes observacions ens ajuden a entendre
el significat de la narració.
En aquests cas el fotògraf com a narrador,
En aquests cas el fotògraf com a narrador,
o el narrador com a fotògraf,
intenta en aquesta peça un sentit de situació,
experiències de la seva visió sobre el paisatge
experiències de la seva visió sobre el paisatge
que interpreta i la història que ens conta.
Manolo Ripollès, 12 de febrer de 2010
COPLERA

Me gusta ese vestido que te pones,
para salir conmigo a pasear,
me gusta que en las lineas de tu cuerpo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)